Ahora que llega la calor...

Esta galería de fotos tiene algunas interesantes sobre Alicante.

Sobre la marcha del 1 de abril de 2007

Rave nos ha mandado este enlace. Gracias.

Puedes ver más información aquí. Y otra más aquí. Y esta otra. Otra más.

Aquí se añade la convocatroria por parte de Eu de Alacant.

Lo que dijo La Verdad está en este enlace.

Testimonio de Francisco Aracil Aldeguer

Si quieres leer el relato que nos hace de su final de la guerra y posguerra, pincha aquí.

El silencio roto, de Fernanda Romeu Alfaro

"El Puerto de Alicante ya está rodeado por la división italiana, por los alemanes y por los moros. Me quedo con mi madre, Consuleo, y con aquellos pocos camaradas que me tachan de loca. De madrugada, como el puerto se ha quedado vacío y sólo queda el grupo de gente en la caseta, los moros entran con los italianos. Nos piden que les demos todo lo que tengamos, sortijas, relojes. Se lo damos y se marchan.

Yo había entrado allí... embarazada de cuatro meses. Llevábamos tres días sin comer y me sentía muy mal. Los compañeros me dicen: "Bueno, de todas maneras hay que tomar una decisión. A vosotras os han dado tiempo hasta las 6 de la mañana para entregaros. Entonces, tú, Pilar, con tu madre y Consuelo, os vais al sitio que os han indicado, y nosotros, los hombres, vamos a salir por el otro sitio antes de las 6 de la mañana. Las tres mujeres, una detrás de la otra, nos aventuramos por el sitio en donde estaban los moros, y por allí salimos fuera. Sabíamos que por ese camino se subía al Campo de los Almendros donde estaban los hombres.

Cuando conseguimos salir por donde los moros, empiezan a insultarnos; también hay soldados del ejército franquista entre ellos, y todos nos gritan que somos "unas putas". Subimos por la carretera tras el Castillo de Alicante y nos hacen señas para indicarnos por dónde podemos pasar para llegar al sitio donde están las mujeres. Y, mientras, todavía escuchamos a los hombres que estaban en el tristemente famoso Campo de los Almendros, sus voces, sus cantos, su forma de armar escándalo. Aquello era un espectáculo aterrador".

(El silencio roto, de Fernanda Andreu Alfaro. Ed. de Intervención Cultural, S.L.)

Otro artículo de Enrique Cerdán Tato

Es del 1 de abril de 2007 y lo puedes leer en esta dirección.

El diario Información publicó el 28 de septiembre de 2003

Enrique Cerdán Tato va dir...

"La Segona República va naufragar al port d'Alacant. L'intens dramatisme dels últims dies del març del 39 ha generat una àmplia bibliografia històrica i literària. Ben sovint, les dades referides particularment al nombre de persones que s'hi van refugiar a l'espera dels vaixells que havien de portar-les a l'exili són molt diverses, i algunes pareixen desproporcionades. Però, en tot cas, n'eren milers i milers. Els últims vaixells que van eixir amb aquells passatgers angoixats a bord van ser l'Stambrook, tot ja un simbol i una referència, i el Marítima, tot just una trentena d'autoritats i dirigents polítics. Després, la divisió mercenaria Littorio, sota el comandament del general Gaston Gambara, va ocupar la ciutat i va segellar el port. Es van iniciar les negociacions sobre la rendició. Tota resistència hauria sigut un suïcidi. Tots els que es van entregar van ser traslladats al camp dels ametlers, Campo de almendros, en l'espléndida obra de Max Aub, als castells de Santa Bàrbara i Sant Ferran, a la plaça de bous, i, les dones i els xiquets, a diverses sales de cine. Mentrestant, les tropes "nacionals" van rellevar els mercenaris italians. El promer d'abril, segond el lacònic comunicat de guerra del general Franco, "la querra havia acabat". De tants episodis, luctuosos i tràgics, no en queda ni rastre. I en son molts i intensos, els espais, els llocs de la memòria.
Entenent-ho aixi i conscients de la urgència de recuperar-los, els membres de la Comissió Civica -plàstics, historiadors, escriptors, combatents, professors,periodistes, universitaris, sindicalistes-, després de diverses reunions van decidir elevar a l'alcalde de la ciutat d'Alacant Diaz Alperi un escrit amb uns quants centenars de firmes, en el qual es diu que "Des que, precisament en terres alacantines, es va produir el final de la terrible guerra civil que va enfrontat els espanyols, entre 1936 y 1937, han transcorregut els anys suficients per a poder abordar aquells fets luctuosos amb la serenitat necessària, però, al mateix temps, amb el desig de restablir la veritat històrica, oculta durant els anys de la dictadura franquista. Per aixó, es convenient que l'Ajuntament d'Alacant es plantege l'aprovació d'una rèrie de mesures destinades a donar a conéixer a la població i als que ens visiten uns 'llocs de la memòria' dels últims moments de la Segona República espanyola, règim legitim i constitucional del espanyols, truncat per una revolta militar". Amb aquest propòsit i per tancar velles ferides, la Comissió Civica proposa l'erecció d'un monument, en la ciutat o en instal-lacions dependents de l'autoritat portuària, aixi com un monòlit en l'esmentat camp dels ametlers. En el seu escrit a l'alcaldia, també invita a la corporació "a constituir una comissió revisora del nom dels carrers d'Alacant, per a evitar la permanència de persones que es van distingir pel seu suport a idees totalitàries i el seu odi a la democràcia".
Si, el 23 de novembre, es va presentar en el registre l'escrit firmat per centenars de persones, dimarts, el ple municipal va acordar, unánimement, sumar-se a la Comissió Cívica per a la recuperació de la memòria històrica "en el marc de la celebració dels 25 anys d'ajuntaments democràtics; i també constituir una comissió de caracter temporal per als estudis de les iniciatives de la Comissió Cívica. Aquesta comissió estarà presidida per l'alcalde i composta per sis regidors més: 3 del PP, 2 del PSPV-PSOE i 1 d'EU.
(Lo escribió E. Cerdán Tato en El País. Si quieres saber más entra aquí.